MANUEL GIRONA: UNA FIGURA EXCEPCIONAL I ÚNICA
La figura de Manuel Girona Agrafel, tot i haver estat objecte de nombroses monografies i treballs parcials, no ha estat abordada encara en tota la seva dimensió i integritat. No obstant això i per fortuna, a diferència d’alguns altres personatges de la Catalunya del XIX, la seva obra ha estat més o menys significada i posada en relleu per diversos autors. Així i tot, és molt el que queda encara per destacar fins a aconseguir que la mateixa emergeixi com el que va ser: la figura cabdal en la construcció de la Catalunya moderna.
És cert que les possibilitats de la seva actuació van descansar en un primer moment en el suport brindat pel seu pare: Ignasi Girona. I això, tant a nivell financer com formatiu, ja que no en va Manuel es va iniciar en el món mercantil de la seva sàvia i experimentada mà. Sense perjudici d’això, serien els seus dots, la seva passió i la seva fèrria voluntat les que li portarien a seguir la línia del seu progenitor i a convertir-se, assumint les seves visions i plantejaments, en l’home clau de tot el procés de desenvolupament industrial del Principat fins a principis del segle XX.
Després de les activitats dutes a terme al costat del seu pare i el seu viatge per Europa a la recerca d’experiències i majors coneixements, el primer pas de la seva actuació pública va ser la creació, el 1844, del Banc de Barcelona. Entitat creditícia des de la qual dissenyaria una activa i compromesa política destinada a auxiliar el desenvolupament de tota activitat econòmica que situés Catalunya en els nivells que per dret propi li corresponien.
Sota un clar concepte integrador entre família i empresa, va dissenyar les línies bàsiques d’una actuació orientada a possibilitar econòmicament la construcció de les grans infraestructures que el país necessitava per sortir de l’estrangulament que patia. Encara que aquesta actuació va ser de variada naturalesa, els eixos principals als quals va dedicar la seva actuació van ser tres: el ferrocarril de Barcelona a Saragossa, el canal d’Urgell i el port de Barcelona.
En sintonia amb els postulats que inspiraven la seva actuació, i amb independència d’aquetes essencials línies de treball, Manuel Girona va desenvolupar un paper essencial en tots i cadascun dels àmbits concurrents en el procés de desenvolupament industrial que tractava de propiciar. Especial atenció cal prestar als seus treballs en el terreny de la prospecció minera, la metal·lúrgia, la mecànica, la navegació i, sobretot, als seus intents per desenvolupar, com a base de tot això, el ram siderúrgic al Principat. Aspecte concret en què els seus èxits no van estar d’acord, com sí ho van estar en els altres, amb el seu interès i amb els seus grans esforços.
En qualsevol cas, la seva intensa i simultània dedicació a tot això va començar a oferir, a mitjans de la dècada de 1850, els seus primers i transcendentals fruits. El primer d’ells, el ferrocarril de Barcelona a Granollers i, poc després, el de Barcelona a Saragossa, ambiciosa iniciativa destinada a connectar l’important port barceloní amb l’interior peninsular. Tant amb Madrid (la capital política de la Monarquia), com amb el centre de Castella (proveidor de l’enorme demanda cerealista catalana) o els ports del Cantàbric (que havíen de donar lloc a l’existència d’un poderós eix de comunicació entre els 2 oceans).
Titllada la iniciativa d’il·lusòria i impossible per la majoria dels seus contemporanis, va vèncer Girona els obstacles polítics, financers i tècnics que van marcar la construcció d’aquest important eix ferroviari fins a aconseguir, el 1861, arribar a la capital de l’Ebre. Va deixar així establerta la primera connexió ferroviària espanyola d’importància, amb més de 350 quilòmetres de longitud. Tot això en base, exclusivament, a capital i a facultatius autòctons.
Una altra fita en el desenvolupament general del Principat va ser la construcció del canal d’Urgell. Obra considerada irrealitzable des de segles enrere i que, gràcies a les capacitats de Manuel Girona va passar a convertir-se, per a satisfacció del seu pare i benefici del conjunt de l’Urgell, en una realitat. La intenció a l’hora de propiciar la fertilitat de les vastes planes urgellencs era la que aquestes es convertissin en el graner subministrador de tota la producció cerealista que la zona urbana de Barcelona demandava.
El tercer eix fonamentalment contemplat per al desenvolupament de Catalunya va ser l’ampliació i modernització del port de Barcelona. Les seves obsoletes instal·lacions no es trobaven en consonància amb la potencialitat oferta per la industriosa i puixant Barcelona. Així, al mateix temps que s’establia el ferrocarril de connexió amb tot l’interior peninsular i l’Atlàntic i es construïa el canal d’Urgell, calia capacitar les instal·lacions portuàries barcelonines per al nou servei que tot això anava a fer necessari oferir.
A aquestes tres fonamentals línies d’actuació, es va sumar en matèria d’infraestructures el desenvolupament de la xarxa de carreteres del Principat. Al mateix temps que l’extensió de les línies fèrries, resultava necessari adequar tots aquells canals de comunicació que permetessin una fàcil afluència a les mateixes i fessin possible obtenir d’elles tot el seu rendiment social i econòmic.
A més de la seva presència, durant dècades, a el front del Banc de Barcelona, la seva vinculació a altres corporacions i entitats de Catalunya va ser àmplia i perllongada. Una de les més assenyalades, va ser la presidència de la Cambra de Comerç de Barcelona des de la seva pròpia creació. Al capdavant de la mateixa va defensar com ningú els interessos socials i econòmics de la Catalunya finisecular.
Mentre va exercir com a senador vitalici per designació reial, va dur encara a terme en els últims anys de la seva vida singulars i importants actuacions que quedarien per a la posteritat. La més important va ser la de costejar de la seva butxaca particular la construcció de la façana de la catedral de Barcelona. Catedral, que incomprensiblement, no tenia fins aquell moment una façana d’acord amb la importància i projecció internacional amb que comptava la ciutat comtal.
Una de les seves últimes tasques va ser la de dirigir, a l’capdavant de la Junta de Vigilància creada a l’efecte, la construcció de l’edifici de la nova Duana de Barcelona. Edifici emblemàtic de la façana marítima barcelonina que, al costat del monument a Colom, caracteritza visualment al dia d’avui el front marítim de la capital catalana.
En virtut de tot això, resulta moralment inexcusable propiciar quant tingui a veure amb la investigació històrica al voltant de la figura de Manuel Girona. Només així podrem apropar-nos cada vegada més a un coneixement complet, real i concret sobre el paper jugat per aquest home singular, sense l’actuació del qual poques coses de la Catalunya actual serien el que són. A aquesta missió s’ha consagrat el Cercle Històric Manuel Girona, el qual queda des d’aquest moment a la seva disposició.
Cercle Històric Manuel Girona
“La Granja”. 2 C. Av. Maria Anzizu, s/n.
25730 – Artesa de Segre (LLEIDA)
Correu electrònic: chmg@treneshistoricos.es
CIF: G63070478
Inscrita en el Registre d’Associacions de la Generalitat de Catalunya. Any 2003. Número d’inscripció: 27365.